Quants dies... com ho enyorava... mai havia fet una cosa d'aquest tipus. Aquest bloc em recorda al diari que escrivia quan era petita. Escrivia tot el que pensava i el que sentia. Ja sé que és una mica diferent, el que escric ara està una mica pautat però, tot i això, segueixo escrivint el que penso i el que sento. Abans de comenar aquesta assignatura creia fermament que l'ensenyament era el meu futur, ara n'estic segura!
Portem alguns dies parlant a classe sobre diverses metodologies. Ara és la meva per plantejar-me quines van aplicar els meus professors per tal que aprengués les diferents llengües.
Com a aprenent de llengües he experimentat diverses metodologies. Per exemple, per aprendre llatí, tal com he dit altres cops, per poder aprovar selectivitat, vaig aprendre la llengua a partir de la gramàtica i de fer traduccions. Una pregunta que ara em faig és si tothom que ha fet llatí l’ha après així o ho ha fet d’altres maneres. Suposo que l’única manera de fer-ho és així però, és clar, la meva professora de llatí era una monja de vuitanta i escaig d’anys, (i no exagero, havia fet classe a la meva mare i ja era gran!) i no sé si és que el seu mètode d’ensenyament no havia evolucionat o simplement tothom ho ha fet així.
Crec que vaig aprendre l’anglès tenint en compte els enfocaments comunicatius. Recordo una de les primeres cançons que vaig aprendre en anglès (molt simple) que només deia hello 6 o 7 cops i després es presentaven. Després ja en vam fer de més elaborades com una que ara recordo que feia: “Hello, hi, nice to meet you, what’s your name? What do you do? What do you do? What do you do?”.
No recordo com vaig començar a aprendre francès però si recordo el llibre que utilitzava quan era més gran. Era un llibre de llengua i civilització francesa. Era un llibre que tenia els seus anys, la professora ja ens ho deia, però havia provat molts de mètodes i aquest era el que li agradava més. Realment vaig aprendre molt amb aquest llibre. Començava la lliçó amb un text que contenia molt vocabulari nou i hi havia una mica de gramàtica i després s’havien de contestar preguntes sobre el text i fer exercicis de gramàtica. També teníem molt en compte l’oral. En aquesta classe no sabria dir quin tipus de metodologia hi havia. Diria que potser era una barreja de gramàtica, amb enfocaments comunicatius,... bé, no ho tinc massa clar, de nou... si algú em vol ajudar?
Totes les meves experiències han estat diferents però totes molt positives. Crec que amb tots els mètodes n’he après força. Ara me n’adono que bàsicament parlo de l’escola d’idiomes on anava ja que a l’escola, desafortunadament, fèiem el que podíem i, de fet, no tinc records de cap tipus.
Tal com ja he dit, crec que no puc avaluar quina metodologia és millor en el meu cas ja que crec que amb totes he après, tot i que de diferent manera. Per això, crec que m’ho plantejaré des d’un altre punt de vista. Ara faig classe a uns nens de 6è de primària i, tal com hem parlat a classe, no tothom aprèn de la mateixa manera amb una mateixa metodologia. Per aquest motiu, considero molt interessant anar alternant diferents metodologies per tal d’observar quines són més positives per a cadascú. Tanmateix, considero que l’aprenentatge cooperatiu és molt positiu per a tothom ja que els més forts se senten obligats (amb ganes o sense) o ajudar els més dèbils i tots aprenen. Sóc conscient que l’evolució no és la mateixa però per a mi és molt més positiu l’aprenentatge del dèbil que, tot i que no està a un nivell tan elevat com els altres, ha après moltíssim i aquest/a alumne/a se n’adona, i els més forts segueixen aprenent.
Crec que vaig aprendre l’anglès tenint en compte els enfocaments comunicatius. Recordo una de les primeres cançons que vaig aprendre en anglès (molt simple) que només deia hello 6 o 7 cops i després es presentaven. Després ja en vam fer de més elaborades com una que ara recordo que feia: “Hello, hi, nice to meet you, what’s your name? What do you do? What do you do? What do you do?”.
No recordo com vaig començar a aprendre francès però si recordo el llibre que utilitzava quan era més gran. Era un llibre de llengua i civilització francesa. Era un llibre que tenia els seus anys, la professora ja ens ho deia, però havia provat molts de mètodes i aquest era el que li agradava més. Realment vaig aprendre molt amb aquest llibre. Començava la lliçó amb un text que contenia molt vocabulari nou i hi havia una mica de gramàtica i després s’havien de contestar preguntes sobre el text i fer exercicis de gramàtica. També teníem molt en compte l’oral. En aquesta classe no sabria dir quin tipus de metodologia hi havia. Diria que potser era una barreja de gramàtica, amb enfocaments comunicatius,... bé, no ho tinc massa clar, de nou... si algú em vol ajudar?
Totes les meves experiències han estat diferents però totes molt positives. Crec que amb tots els mètodes n’he après força. Ara me n’adono que bàsicament parlo de l’escola d’idiomes on anava ja que a l’escola, desafortunadament, fèiem el que podíem i, de fet, no tinc records de cap tipus.
Tal com ja he dit, crec que no puc avaluar quina metodologia és millor en el meu cas ja que crec que amb totes he après, tot i que de diferent manera. Per això, crec que m’ho plantejaré des d’un altre punt de vista. Ara faig classe a uns nens de 6è de primària i, tal com hem parlat a classe, no tothom aprèn de la mateixa manera amb una mateixa metodologia. Per aquest motiu, considero molt interessant anar alternant diferents metodologies per tal d’observar quines són més positives per a cadascú. Tanmateix, considero que l’aprenentatge cooperatiu és molt positiu per a tothom ja que els més forts se senten obligats (amb ganes o sense) o ajudar els més dèbils i tots aprenen. Sóc conscient que l’evolució no és la mateixa però per a mi és molt més positiu l’aprenentatge del dèbil que, tot i que no està a un nivell tan elevat com els altres, ha après moltíssim i aquest/a alumne/a se n’adona, i els més forts segueixen aprenent.
