A reveure!

Aquí acaba aquesta pàgina en la qual he explicat moltíssimes coses que no sabia, que m'ha fet retrobar vells moments que creia oblidats, que m'ha fet riure... No ho dic pas per fer un discurset de conclusió, però haver tingut aquest espai per a mi i haver-me pogut expressar sense cap mena de problema, m'ha estat molt positiu. Aquest bloc m'ha ajudat a descobrir com m'han ensenyat, si m'ha agradat o no, per què ho van fer així... haver estat capaç d'analitzar tot això, m'ha estat sumament útil perquè, tal com vaig dir en un principi, el dia de demà m'agradaria ser professora i voldria ser del tipus de professora, el qual els alumnes recorden per la seva bona predisposició a fer les coses i a causa del bon ensenyament. Crec que això avui és molt complicat perquè els nens són molt exigents però fins i tot, si el dia de demà ells han de fer un bloc com aquest m'agradaria que puguessin explicar situacions a classe que fossin positives per a ells i que el meu nom hi aparegués. Jo no vull ser professora per fer alguna cosa, vull ser professora perquè considero que l'ensenyament és fonamental per a qualsevol i tenir-ne un de bo i adequat és el meu objectiu.

Us dic a reveure que no vol dir pas adéu, espero que els meus comentaris us hagin estat útils per a la vostra reflexió de la mateixa manera que els vostres ho han estat per la meva.

Ensenyament en línia...

Fins el dia d’avui no havia fet cap activitat en línia per aprendre una llengua. Per tant, em basaré en l’assignatura que estic cursant per respondre les altres preguntes. Farà unes tres setmanes vàrem fer el meu primer xat en ensenyament de llengües. Va ser molt interessant tot i que va ser una mica caòtic a causa que érem molta gent participant-hi. En aquesta assignatura també hem creat blocs i wikis.

Després d’haver realitzat aquest bloc m’adono que l’ensenyament de llengües en línia pot ser molt interessant. Tenint en compte que el dia de demà voldria ser professora tindré en compte aquesta idea i, si és possible, l’aplicaré.

Avaluacions...

Diria que com a aprenent he experimentat una avaluació formativa, més qualitativa que quantitativa. He de diferenciar, però, que durant la primària vaig tenir un tipus d’avaluació i a la secundària una altra. En la primera etapa vaig tenir una avaluació ipsativa. A les nostres notes sempre ens avaluaven únicament posant “progressa adequadament” o “necessita millorar”. Considero que aquest tipus d’avaluació és molt encertada per als alumnes de primària ja que d’aquesta manera no hi ha frustracions, no s’avalua el que se sap sinó el que s’aprèn. Tot i això, com que a l’ESO, en el meu cas, s’utilitzava una avaluació criterial, considero que hi poden sorgir problemes en el canvi d’avaluació. Per exemple, un alumne que a primària sempre hagués tingut un progressa adequadament a causa que anava fent la feina que li pertocava tot i no haver assolit els coneixements mínims en arribar a l'ESO, el fet de no conèixer tot el que s’havia fet a la primària, pot provocar que aquesta persona no passi el curs i no entengui com pot ser que fins aquell moment tingués un bon nivell, i a partir de primer de l'ESO ja no. Crec que això és el que provoca la desmotivació de molts alumnes.

A part de les preguntes que se’ns plantegen al fòrum, volia fer una observació. Ja sabem que l’ensenyament en aquest país és pèssim, que s’han de fer modificacions però que es doni per fet que les coses que es realitzen, es fan malament i no es faci res per solucionar-ho, ho trobo vergonyós. A què estic fent referència? Doncs estava llegint l’article de Cristina Escobar en el qual diu que l'avaluació normativa, avui en dia, és la més utilitzada però té un baix nivell d’eficàcia a l’hora de contribuir a la millora en l’aprenentatge dels alumnes; com sempre el més utilitzat és el pitjor.

Pel que fa a com se m’ha avaluat he de dir que pràcticament sempre, per no dir sempre, he tingut una heteroavaluació. Mai, o si més no que pugui recordar, no he tingut la oportunitat d’autoavaluar-me. Trobo que cap de les dues és gaire objectiva però, que cadascú s’avaluï és impossible. Un professor, tot i ser subjectiu, pot veure una evolució, un treball, un alumne, en canvi, només vol estar aprovat i no tindria en compte si ha après o no, simplement s’aprovarà i prou.

En tota la meva vida com a aprenent de llengües no havia fet una prova d’adscripció fins fa 4 anys, per tal d’accedir a la carrera de traducció i interpretació o l’any passat per tal de poder entrar a l’Institut francès. De nou, és un mètode molt subjectiu però considero que no hi ha altres maneres per fer-ho. Dic que és subjectiu ja que tothom té moments de més inspiració i de menys, cosa que fa que si tens un dia bo entris segons els teus coneixements però si tens un dia dolent, pot ser que et facin una mala jugada i no puguis demostrar tot el que saps.

Crec que la majoria de nosaltres hem fet proves de certificat. Per obtenir titulacions d’anglès, de francès, d’alemany, de català... els hem hagut de fer. També penso que tots hem hagut de fer exàmens d’assoliment. Ja sigui exàmens de llengua com d’altres matèries.

Tot i la meva joventut, fa molts anys que estudio llengües i he experimentat diversos tipus d’ensenyament i d’avaluacions. He fet tests de resposta múltiple, sobretot en anglès, he fet entrevistes orals, assajos escrits, treballs en equip, molts exercicis a classe. El que menys he tingut ha estat entrevistes amb el tutor. Suposo, que en aquest sentit no he tingut una experiència que m’hagi marcat molt. Com a avaluació només recordo els exàmens, sobretot els de certificat que, d’alguna manera, eren els més importants i transcendentals en la meva adquisició de segones llengües.

Crec que l’objectivitat en l’avaluació és impossible però, tot i això, estic força satisfeta en les avaluacions rebudes. Jo he hagut d'avaluar en algun moment, ja que he fet de professora d’anglès, i m’ha estat molt complicat ja que hi ha persones que s’esforcen però no tenen l’habilitat per aprendre una llengua i aleshores és quan et planteges com has d’avaluar. És molt complicat, hi ha persones que no estan d’acord en la nota però al cap i a la fi, has ho han d'acceptar ja que qui ha posat les pautes és el professor i de la mateixa manera que has hagut d’acceptar la seva manera d’ensenyament també has d’acceptar la seva manera d’avaluar.

Considero que l'avaluació és potser l'apartat més complicat que hi ha en l'ensenyament. És el que porta més maldecaps i potser persones que no s'ho mereixen perquè han treballat molt, suspenen, i altres que no han fet res, aproven a causa dels seus coneixemets. Trobo imprescindible per a una avaluació justa que se segueixin els mateixos criteris per tothom i així no poden sorgir problemes de cap tipus.

Metodologies

Quants dies... com ho enyorava... mai havia fet una cosa d'aquest tipus. Aquest bloc em recorda al diari que escrivia quan era petita. Escrivia tot el que pensava i el que sentia. Ja sé que és una mica diferent, el que escric ara està una mica pautat però, tot i això, segueixo escrivint el que penso i el que sento. Abans de comenar aquesta assignatura creia fermament que l'ensenyament era el meu futur, ara n'estic segura!

Portem alguns dies parlant a classe sobre diverses metodologies. Ara és la meva per plantejar-me quines van aplicar els meus professors per tal que aprengués les diferents llengües.

Com a aprenent de llengües he experimentat diverses metodologies. Per exemple, per aprendre llatí, tal com he dit altres cops, per poder aprovar selectivitat, vaig aprendre la llengua a partir de la gramàtica i de fer traduccions. Una pregunta que ara em faig és si tothom que ha fet llatí l’ha après així o ho ha fet d’altres maneres. Suposo que l’única manera de fer-ho és així però, és clar, la meva professora de llatí era una monja de vuitanta i escaig d’anys, (i no exagero, havia fet classe a la meva mare i ja era gran!) i no sé si és que el seu mètode d’ensenyament no havia evolucionat o simplement tothom ho ha fet així.

Crec que vaig aprendre l’anglès tenint en compte els enfocaments comunicatius. Recordo una de les primeres cançons que vaig aprendre en anglès (molt simple) que només deia hello 6 o 7 cops i després es presentaven. Després ja en vam fer de més elaborades com una que ara recordo que feia: “Hello, hi, nice to meet you, what’s your name? What do you do? What do you do? What do you do?”.

No recordo com vaig començar a aprendre francès però si recordo el llibre que utilitzava quan era més gran. Era un llibre de llengua i civilització francesa. Era un llibre que tenia els seus anys, la professora ja ens ho deia, però havia provat molts de mètodes i aquest era el que li agradava més. Realment vaig aprendre molt amb aquest llibre. Començava la lliçó amb un text que contenia molt vocabulari nou i hi havia una mica de gramàtica i després s’havien de contestar preguntes sobre el text i fer exercicis de gramàtica. També teníem molt en compte l’oral. En aquesta classe no sabria dir quin tipus de metodologia hi havia. Diria que potser era una barreja de gramàtica, amb enfocaments comunicatius,... bé, no ho tinc massa clar, de nou... si algú em vol ajudar?

Totes les meves experiències han estat diferents però totes molt positives. Crec que amb tots els mètodes n’he après força. Ara me n’adono que bàsicament parlo de l’escola d’idiomes on anava ja que a l’escola, desafortunadament, fèiem el que podíem i, de fet, no tinc records de cap tipus.

Tal com ja he dit, crec que no puc avaluar quina metodologia és millor en el meu cas ja que crec que amb totes he après, tot i que de diferent manera. Per això, crec que m’ho plantejaré des d’un altre punt de vista. Ara faig classe a uns nens de 6è de primària i, tal com hem parlat a classe, no tothom aprèn de la mateixa manera amb una mateixa metodologia. Per aquest motiu, considero molt interessant anar alternant diferents metodologies per tal d’observar quines són més positives per a cadascú. Tanmateix, considero que l’aprenentatge cooperatiu és molt positiu per a tothom ja que els més forts se senten obligats (amb ganes o sense) o ajudar els més dèbils i tots aprenen. Sóc conscient que l’evolució no és la mateixa però per a mi és molt més positiu l’aprenentatge del dèbil que, tot i que no està a un nivell tan elevat com els altres, ha après moltíssim i aquest/a alumne/a se n’adona, i els més forts segueixen aprenent.

Com vaig aprendre llengües?

Realment, trobo que tot això que estem tractant aquí és molt interessant. Fins el dia d'avui no m'havia plantejat quin tipus d'ensenyament havia rebut. Ara, que he fet una mena d'anàlisi de les classes que feia, m'he adonat que sense cap mena de dubte a l'escola van aplicar la gramàtica tradicional.

Després de fer un repàs molt exhaustiu a les teories psicològiques crec que a l'escola vaig experimentar el constructivisme. En aquest punt, tinc més dubtes ja que crec que alguns professors d'alguna manera les aplicaven totes perquè, per exemple, a qui no han premiat per fer una cosa bé? En canvi, no és una cosa típica del constructivisme sinó del conductisme.

Fins avui dia, com a estudi de llengües he fet: català, castellà, anglès, francès, alemany i llatí. Sense cap mena de dubte per aprendre el llatí van aplicar la gramàtica tradicional. No sabria massa com descriure l'estudi d'aquesta llengua ja que pràcticament l'estudiàvem per aprovar la selectivitat i prou. Si algú me'n pot donar alguna idea...

Quant a les altres llengües, crec que les tradicions metodològiques haurien de ser més modernes. No obstant això, no crec que depengui tant en la llengua sinó en la persona que la ensenyi. Ho hem parlat molts cops, tu pots fer anglès a l'escola i fora, i estàs estudiant exactament el mateix però, en canvi, es fa de maneres diferents, aleshores tornem a allò de sempre, cada professor té la seva manera i, tot i que jo pensa que s'ha de fer la classe amb una metodologia més moderna, segurament, hi haurà algú que creurà que s'ha de fer de manera més tradicional i, en aquest punt, la polèmica està servida.

Amb quina em sento més còmoda... doncs no ho sé pas! Suposo que amb el constructivisme. Crec que el fet d'anar lligant les idees fa que els conceptes et quedin molt més clars. D'alguna manera, des de ben petita per aprendre allò que feiem a classe em creava històries, per tant, suposo que sí que la millor manera per a mi és el constructivisme.

Comencem pel principi...

A l'escola on anava totes les classes es feien en català (la meva llengua materna i única en aquell moment) excepte les llengües estrangeres, és clar! En aquesta escola com a llengües estrangeres vaig aprendre l'anglès, el francès i l'alemany. Els mètodes didàctics que utilitzaven a l'escola reglada eren molt diferents als que utilitzaven a l'escola d'idiomes on anava. Al col·legi se centraven únicament en el vocabulari i en els escrits mentre que a l'acadèmia tenien en compte aquests aspectes i altres aspectes com els listenings, els readings o l'speaking. Sense cap mena de dubte la majoria de coses que he après d'aquestes llengües ha estat a l'escola d'idiomes ja que es tractava d'una manera molt més atractiva i amb molta més profunditat.

Una anècdota...

Quan tenia 13 anys vaig marxar un mes als Estats Units, la por que tenia al cos no la puc reproduir amb paraules però pensava que seria incapaç d'expressar-me i que, per tant, la comunicació seria nul·la. Per sort, no va ser així. Amb el que vaig tenir més problemes no va ser pas en expressar-me sinó que l'anglès que havia après era British i algunes paraules no les entenien. Recordo una anècdota sobre això: potser feia un parell de dies que havia arribat i, com que el nen de la casa era petit i jugava amb tot, m'havia agafat els kets (les bambes) i com que no els trobava vaig començar a preguntar a veure si algú havia vist els meus trainers. Em miraven com si no sabés què deia, com si fos ximpla, fins que al final em van dir que no havien sentit mai aquesta paraula i que ells en deien tennis shoes. Amb això el que vull dir és que l'ensenyament ha d'intentar sempre ser complet però que sempre hi haurà alguna carència ja que malhauradament tractar tots els aspectes d'una llengua costa molt de temps i molt d'esforç, tant per part del docent, com per part de l'estudiant i, aquest ensenyament total, moltes vegades no és possible.

On he après llengües?

Quan era petita anava a una escola on hi havia professors catalans i professors nadius. L'ensenyament era progressiu, quan eres més petit t'ensenyaven vocabulari bàsic per, després, poder ensenyar-te a crear frases i, més endavant textos. Quan ja eres més gran, tal com ja he dit, tractavem l'anglès a pràcticament tots els nivells: oral, escrit, conversa...

Actualment, vaig a una altra escola a aprendre francès i la metodologia és molt diferent. Ho volen tractar tot però, des del meu punt de vista, no toquen res. Fan pinzellades de tot i per mi no és suficient. Penso que és millor anar més a poc a poc i tocar un sol tema i després ja es tocaran els altres que no, per voler-ho fer tot, no se'n toca cap amb profunditat.

Millor i pitjor professor?

Considero que els professors de l'acadèmia on anava eren molt competents i crec que l'experiència que tenien també els ajudava a saber cap a quina direcció anar (què s'havia de tractar i què no).

Com a pitjor professor... doncs no ho sé. Crec que parlar de professors dolents és injust ja que la majoria fan l'impossible per fer-ho bé tot i que, a vegades, no se'n surten. No obstant això, sí que me'n ve algun al cap com, per exemple, una professora de l'escola que ens feia alemany a primer de batxillerat i l'únic que ens ensenyava era vocabulari: així és impossible aprendre una llengua!

Expectatives...

He escollit aquesta assignatura perquè sóc una de les persones que forma part del grup dels apassionats. Vaig decidir agafar aquesta assignatura ja que crec que ensenyar és molt més difícil del que la majoria de persones pensa. No és només explicar el que saps, sinó fer-ho entendre, no imposant-ho, sinó utilitzant mètodes didàctics atractius per l'alumnat. És per aquest motiu que vaig elegir aquesta assignatura, per aprendre'ls.

Sant Jordi gloriós

Sant Jordi té una rosa mig desclosa,
pintada de vermell i de neguit;
Catalunya és el nom d'aquesta rosa,
i Sant Jordi la porta sobre el pit.
La rosa li ha contat gràcies i penes
i ell se l'estima fins qui sap a on,
i amb ella té més sang a dins les venes
per plantar cara a tots els dracs del món

Josep Maria de Sagarra (1894-1961)

Experiències...

Tots els nens, de petits, elegeixen una professió que, a mesura que van passant els anys, varia. Quan arriba el moment d'elegir una carrera, la professió que havien triat en un primer moment, quan eren petits, no se'ls passa ni pel cap, en canvi, a mi, sí.

Des de ben petiteta havia decidit que volia ser professora. El fet que els meus pares ho fossin suposo que em va influenciar en gran manera però ara, que he d'elegir el que realment m'agrada, tinc molt clar que em vull dedicar a l'ensenyament. Sóc conscient que avui en dia l'ensenyament és molt dur, que fa falta molta paciència però crec que això és un repte afegit i, això, m'agrada.

Actualment, faig classes de repàs a un noi i a una noia que fan segon de batxillerat (classes particulars) i a un grupet de nens que fan 6è de primària. Són dos estils de classe molt diferents. Per una banda, en les particulars has de tenir molta cura amb la interacció, que no hi hagi moments de silenci (excepte quan es facin exercicis) ja que sinó l'estudiant s'avorreix i desconnecta del que s'està dient. Per altra banda, en les classes de grup, sobretot amb nens petits, s'ha d'intenar ensenyar de manera que s'ho passin bé. Crec que ensenyar únicament gràmatica és un error ja que, malhauradament, els nens no s'adonen de la importància que té la gramàtica en una llengua. Crec que la millor manera d'ensenyar una llengua, és fer-ho de tal manera que els nens no se n'adonin.

En resum, l'ensenyament és molt complicat, s'han de tenir en compte molts punts, però crec que a mesura que t'hi vas trobant, t'hi adaptes. Quant al mode d'ensenyament, per sort o per desgràcia no hi ha res establert. Hi ha una expressió castellana que diu "cada maestrillo tiene su librillo" i és ben certa! Cadascú té la seva manera de fer les coses i crec que això és molt important ja que ensenyar d'una manera que no és la teva no serviria de res.